Club Bàsquet VIC

Entrevista a Dídac Herrero

Dídac Herrero Ballart (Vic - 03/09/1977) porta, d'una manera o altra, tota la vida vinculat al Club Bàsquet Vic. Com a jugador ha passat per totes les categories, d'iniciació a sènior, amb un periple entremig de sis anys a Centelles i Roda. A més a més va fer d'entrenador durant dotze anys al bàsquet base de l'entitat, experiència que li va valer per ser nomenat coordinador de l'escola. Durant aquells anys també va tenir l'oportunitat de cortir-se en el bàsquet sènior de nivell, com a preparador físic del primer equip de l'entitta, que jugava a la lliga EBA.

Avalat pel títol ACB fa quatre anys va fer un primer tastet de l'experiència professional, com a entrenador ajudant de Jordi Balaguer a LEB Plata. El salt a l'Adecco LEB Or el va fer amb Xavi Garcia, amb qui va treballar i aprendre durant dos anys abans de tornar-se a convertir en la mà dreta de Balaguer. Més enllà d'això en Dídac Herrero a fet carrera a la Federació Catalana de Basquetbol, com a tècnic ajudant en seleccions de categories inferiors i director de diversos campus organitzats per la FCBQ.

1- En primer lloc, enhorabona per la Lliga Catalana i l'actual balanç de 10-4. Amb sinceritat, esperaven que l'equip mostrés aquest nivell al mes de setembre?

Gràcies, cal felicitar a l’equip pel treball que està fent dia a dia i agrair a la gent que ens està recolzant durant la temporada. Personalment el que esperava era treball i compromís diari per part de l’equip, fet que s’està produint des del primer dia. De seguida l’equip va entendre la forma de treballar i de jugar, i això va facilitar la ràpida adaptació de tots. A més, alguns jugadors ja havien jugat junts abans, i això va ajudar molt la integració de tothom en el grup. Així doncs, estic satisfet del treball que hem fet fins ara i il·lusionat pel que encara ens queda per fer.

2- Quina creu que és la clau de l'èxit d'aquest grup?

Crec que és fruit de diferents factors que combinats entre si ens fan ser on sóm ara, però encara queda molt recorregut per fer. La plantilla és ambiciosa i no en té prou en guanyar la Lliga Catalana i haver sigut campió d'hivern. Volem i podem fer més. Una de les claus és la cohesió del grup, que s’ha produit de forma ràpida, tan dins com fora la pista. Hem combinat bé diferents aspectes com l’experiència i la joventut, jugadors amb molts partits en categories LEB i EBA amb d’altres que s’estan obrint camí, jugadors nous al club amb d’altres que ja el coneixien, ... Una altra clau és el nivell dels jugadors i el cos tècnic, perquè només amb bon ambient no seriem on sóm. Som un equip on tothom és important, però ningú imprescindible. Tothom suma, cada un a la seva manera, i tots els jugadors han esdevingut importants en un partit o altre. També és important l’ambició i il·lusió amb què afrontem cada un de nosaltres la temporada.

3- Vinculat al primer equip o seguint-lo de molt a prop des del primer any a EBA, pensa que aquest és el millor grup de jugadors que ha tingut el Vic en comparació a la lliga on juga?

És molt difícil respondre a aquesta pregunta, bàsicament perquè encara no s’ha acabat la temporada. També és difícil per un tema històric. Tot i que el bàsquet que hem tingut aquests últims anys (especialment el jugat a LEB OR) ha estat el millor bàsquet vist a Vic, cal pensar que abans de jugar a EBA ja n’hi havia hagut molt de bàsquet en aquest club, i diferents equips havien fet coses importants en comparació a la lliga on jugaven. Però centrant-nos en aquestes darreres 10 temporades, se’m fa també difícil respondre perquè crec que s’ha d’haver format part de l’equip en totes aquestes temporades per valorar-ho. Cal seguir el dia a dia d’un equip (entrenaments, xerrades, partits, desplaçaments, viatges, ...) per conèixer bé el grup, per conèixer els altres equips i així poder comparar-los. I tot i haver foramt part de 6 de les 10 plantilles (havent treballat amb uns 50 dels 80 jugadors i 15 dels 25 membres del cos tècnic que han passat) no he pogut conèixer prou bé la realitat de tots.

4- Parlem de la seva exitosa trajectòria com a segon tècnic, amb quatre anys exercint-ne al seu club de tota la vida. Què n'ha tret de positiu?

Moltes coses. El més important de tot és que m’encanta la meva professió i treballo del que m’agrada, fet que em permet viure la meva feina amb passió. Això crec que és un privilegi. Aquesta feina em permet adquirir constantment nous aprenentatges, coneixaments i experiències, tant de bàsquet pur (el joc), com de la resta de factors que l’envolten (treball en equip, gestió de grups, estratègies, planificació, ...). A més, el fet d’haver treballat amb dos entrenadors diferents m’ha permès enriquir-me molt. Un altre aspecte positiu és conèixer tota la gent que ha passat per l’equip en aquests anys. El que he après d’ells i el que hem viscut plegats és molt gratificant. Podriem escriure un llibre amb les històries i anècdotes que hem viscut i que encara ens queden per viure. I un altre aspecte és que he pogut i puc conèixer altres realitats de fora de Vic i Catalunya. Estableixes relació amb diferents tipus de professionals d’aquest esport, coneixes el funcionament d’altres clubs i, de tan en tan, tens l’oportunitat de visitar la ciutat on jugues.

5- Amb experiències com a coordinador o primer entrenador, no té ganes de ser de nou màxim responsable d'un equip o màxim responsable de la direcció esportiva?

Tinc ganes de treballar del que m’agrada i fer-ho d’una cosa que m’il·lusioni. Això no ho he deixat de fer en cada una de les 4 temporades que porto a l’equip i espero seguir-ho fent. Amb quina feina? Això no ho sé encara. El que vull és fer una feina per la que estigui capacitat, on pugui aprendre i ensenyar, on em pugui sentir útil i on pugui viure-la amb passió i il·lusió. Ser el màxim responsable d'un equip o màxim responsable de la direcció esportiva ho pot ser, com també ser entrenador ajudant.

6- Què aconsellaria als entrenadors més joves o menys experimentats per arribar on vostè ho ha fet?

Més que donar consells, puc explicar com ho visc jo i el que em dic a mi mateix. Primer de tot entenc que és un procés, que en el meu cas espero que encara tingui molt recorregut, i que com a tal haig de fer pas a pas. Vaig començar a FER d’entrenador als 14 anys i ara SÓC entrenador. No sé en quin moment vaig passar de fer-ne a ser-ne, però tinc clar que és gràcies a totes les cosetes que he anat fent pel camí. Per mi el més important és VIURE el bàsquet, ja que a partir d’aquí tot és diferent. Faig les coses amb il·lusió i no per obligació, penso que tot el que faig m’està servint i em servirà per alguna cosa i que puc treure aprenentatges de totes les experiències. I disfruto amb el que faig. També és important formar-se com a persona i com a esportista. Sóc afortunat d’haver rebut una bona educació i formació (sobretot de la meva família) que m’ha permès assolir fites i tenir la il·lusió d’assolir-ne més. Aquesta és la base, però després un s’ha d’espavilar i estudiar. Jo de petit tenir clar que la meva vida havia d’anar al voltant de l’esport i l’activitat física i vaig llicenciar-me en Educació Física (ara CAFE). Després vaig veure que volia ser entrenador de bàsquet i vaig treure’m els diferents títols d’entrenador fins al darrer, el Nacional. Ara veig que vull treballar en el bàsquet i intento seguir formant-me amb xerrades, clínics, fòrums, cursos, ... i vivint el bàsquet. També crec important entendre que no cal deixar de fer altres coses per seguir caminant. Jo porto des dels 6 anys amb bàsquet cada cap de setmana des de setembre fins a juny (i força estius fent campus). Però per mi això no ha estat ni és un sacrifici i no penso que deixo de fer altres coses, sino que en faig unes concretes. Aquí és on cada un ha d’analitzar fins on està disposat a fer i no per això deixarà de caminar, simplement escollirà diferents camins. Jo, a més, he tingut la sort que el meu entorn més proper sempre ha respectat les meves decisions en aquest apecte i no m’ha fet canviar el camí que jo desitjava.

7- D'una manera o altra porta gairebé tota la vida vinculat al CB Vic. Fins a quin punt és especial aquest club per vostè?

Ho és molt d’especial, tan a nivell personal com familiar. La meva família hi ha tingut una vinculació molt gran. Els meus germans n’han estat jugadors i entrenadors, la meva mare jugadora, el meu pare jugador, directiu i president, i la meva parella n’és jugadora i també n’ha estat entrenadora. A més un dels fundadors del club era un tiet de la meva mare. I a nivell personal també, sóc soci d’aquest club des dels primers dies de la meva vida i n’he estat jugador, entrenador i coordinador. Un fet molt important per mi és que he pogut treballar en l’equip sènior quan aquest ha estat a les categories més altes en tota la història del club. Així doncs aquest club forma part del meu passat, del meu present i, espero, del meu futur.

8- Com a ex-coordinador i actual segon tècnic, què creu que faria falta perquè més jugadors de la cantera arribéssin al primer equip?

Segurament si ho sapigués ja hi serien. Penso que és molt important pels que formen part del planter d’un club veure que hi ha gent com ells que hi han arribat. I no em refereixo només a jugadors, sinó també a tècnics. Per aconseguir que hi arribin cal que se sumin diferents factors, des de la formació que reben fins a la disponibilitat que té cada un d’ells en arribar-hi. El club s’ha de responsabilitzar que els jugadors i entrenadors rebin la millor formació possible, competeixin en la màxima competició possible i visquin el club i el bàsquet amb la màxima riquesa possible. I els jugadors i els entrenadors s’han de responsabilitzar de treballar el millor possible (per assolir els màxims aprenentatges possibles), competir amb el màxim esforç possible i viure el club i el bàsquet amb la màxima il·lusió possible. A partir d’aquí seran diferents factors que faran que un pugui arribar-hi o no, però és imprescindible la base comentada. En aquest sentit jo estic posant el meu gra de sorra per ajudar-hi. Des que vaig entrar a l'equip sènior tenim la porta oberta als entrenadors per viure els entrenaments (veure'ls, comentar-los...). Anem a treballar amb els equips que ens ho demanen (aquest any en concret participo amb el Mini 1 que entrena en Xevi López) i fem xerrades amb entrenadors (aquesta setmana hem iniciat el "Fem Bàsquet" amb els entrenadors del club i estem molt satisfets de com ha anat.

Finalment, després d'escollir-la com la millor i més adequada de les preguntes rebudes per part dels aficionats, quin creus que és el jugador més complet que has entrenat a nivell professional?

Destacar un jugador sobre els altres és molt complicat, perquè n’han passat més de 50 en aquests 6 anys i en un moment diferent de la seva carrera professional. Des de jugadors joves que començaven la seva carrera i que ara juguen a ACB fins a altres que arribaven per consolidar la seva carrera professional. Si veiem el nivell que tenen actualment puc destacar jugadors que estan a l’ACB com Rafa Martinez, Guillem Rubio, Rafa Hettsheimeir, Hector Manzano i Eulis Baez.

Analitzant el moment concret en què van estar a Vic segurament destacaria a l’Eulis. Vam coincidir les temporades 06-07 i 07-08, quan ell ja no era un rookie a la lliga i la seva consolidació a l’equip i a la categoria eren notables. Era, i és, un jugador tècnica, tàctica i físicament privilegiat per jugar a bàsquet, amb capacitat de liderar un grup, amb ambició de creixament professional i amb les idees clares per aconseguir el que volia.

Fins aquí doncs, moltes gràcies Dídac per aquesta entrevista tan complerta i moltíssimes gràcies.

Els propers entrevistats seran Joan Calm i Quico Luna (amb l'ordre encara pendent de decisió), abans de tornar de nou a centrar-nos en els jugadors del primer equip del Vic. Qui vulgui adreçar cap qüestió a dos entrenadors clàssics de l'entitat només ha d'enviar un correu a premsa@clubbasquetvic.com.