Club Bàsquet VIC

Entrevista a una llegenda viva del club: Joan Calm

Joan Calm i Masdeu (24/10/1948 - Vic) és un dels personatges més mítics en els més de cinquanta anys d'història de l'entitat. L'incansable entrenador va començar a jugar a bàsquet la temporada 1963-64, i deu anys després decidiria començar a fer d'entrenador.

36 anys més tard en Joan manté la mateixa il·lusió i les mateixes ganes que el primer dia, i és un exemple per a tots els entrenadors de l'entitat, a més d'un privilegi per tots els nens a qui ensenya tot allò que ha anat aprenent de l'esport que més estima.

Bé, en primer lloc moltes gràcies per concedir-nos l'entrevista. Anant ja al gra, com va iniciar-se vostè en el món del bàsquet?

Vaig començar a jugar-hi a l'escola, als Germans Maristes. Van organitzar uns campionats locals i un professor de fora l'escola, un seglar, ens va donar l'opció d'iniciar-nos en futbol, hoquei, bàsquet... Nosaltres vam triar el bàsquet, era l'any 1962. A partir d'aquí l'any 1964 vaig deixar els estudis, ja que vaig creure convenient que per la meva manera de ser era millor treballar que estudiar. En aquells moments el Club Bàsquet Vic van fer una crida a nivell d'escoles perquè ens hi apuntessim. El club havia fitxat un jugador de fora, en Josep Lluís Martínez, que en aquells moments era internacional, a més de portar tres o quatre jugadors de Barcelona. L'entitat va veure que era un moment oportú per portar canalla i va ser així com jo vaig jugar-hi fins a l'etapa d'entrenador, que va començar la temporada 1974-75.

Quan va veure clar que preferia entrenar que jugar, és a dir, li van venir les ganes de transmetre tot allò que sabia i havia après?

Jo no hagués cregut mai que de la manera que es jugava llavors i les condicions tècniques que tenia jo pogués tenir la trajectòria que he tingut. No és que sigui un gran entrenador ara, però alguna cosa més sé. Bé, el cas és que va haver-hi una persona que va creure, molt encertadament, que la meva etapa com a jugador havia acabat i em va proposar entrenar. Jo al principi hi era molt reaci, però en Paco Luna em va animar a fer-ho. Això va ser l'inici i en la reafirmació i les ganes de tornar i continuar entrenant va influir molt en Toni Callao, segon entrenador forani que va venir a entrenar gent a Vic. La seva capacitat, les seves ganes, la manera d'ensenyar i portar les coses, la disciplina humana i esportiva... Tot això em va marcar molt . Si continuo potser és gràcies a ell, ja que em va fer descobrir que allò per mi anava molt bé i vaig decidir continuar. Pràcticament sempre he estat vinculat al Vic menys tres anys que vaig estar vinculat a Caterines. Estem parlant que vaig començar l'any 1974, amb la qual cosa ja fa 36 temporades que estic entrenant. Hi ha gent que prefereix anar al bar, jo prefereixo ensenyar a jugar a bàsquet.

Com creu que ha canviat la manera de ser de la canalla, a nivell de disciplina, predisposició...

Des de les primeres etapes fins ara és evident que els nens han canviat molt. Veniem d'uns temps on hi havia una assignatura que es deia urbanitat que t'inculcava que a la gent gran se l'havia de creure, respectar...Amb el transcurs dels anys hi ha hagut canvis, i t'hi has d'anar adaptant com pots. Hi haurà gent que li costi més i menys, però hi ha coses que potser costen més d'entendre. Abans si hi havia una pilota morta tothom s'hi llançava, si s'havia d'entrenar tres o quatre dies tothom responia i bé, potser degut a les noves tecnologies tot ha anat canviant. Per altra banda ara hi ha ofertes d'esports que no hi eren, o més minoritaris com tennis, esports de muntanya... Ara també hi ha activitats complementàries que han diversificat molt la cosa, i la gent té més opcions per triar.

I el bàsquet, fins a quin punt creu que ha canviat en tots aquests anys?

Molt. Al bàsquet ha canviat molt l'estructura tècnica principalment. Tècnicament s'ha progressat molt, hi ha més mitjans d'informació, clínics... En aquelles èpoques potser la gent de Barcelona tenia més facilitats. Aquí s'ha anat millorant gràcies a l'Associació d'Entrenadors, els clínics... Amb el temps vam anar progressant i aprenent noves formes de fer que els nens i nenes milloressin. A més també hi ha a dia d'avui la influència de la televisió, que visualment marca la forma d'executar els gestos tècnics. En aquest sentit, a vegades s'apren tan mirant com entrenant.

Tenint en compte la seva experiència, quin creu que ha de ser el paper de l'entrenador en categories de formació, i més concretament en etapes d'iniciació?

En l'iniciació s'hauria de prioritzar la formació. En aquest sentit el problema és que a la base hi ha gent molt jove, i a la gent jove, com és lògic, li manca experiència. No podem demanar joventut extrema (16-19 anys) i experiència, per la qual cosa jo crec que en aquestes categories hi hauria d'haver gent més experimentada, ja que els coneixaments s'adquireixen amb l'experiència. Per desgràcia la base és la base però el que sempre interessa és la part professional o semi-professional dels clubs.

Com se sent vostè quan es troba entrenant fills de jugadors/es a qui havia entrenat en etapes anteriors?

Em fa sentir molt jove (rialles), entenent joventut com a il·lusió i ganes de transmetre els meus modestos coneixaments. Estem parlant que vaig començar a entrenar amb 24 anys i actualment hi ha fills d'ex-jugadors meus. És una experiència molt maca, que contràriament al que es pugui pensar em fa sentir molt jove, ja que entrenant canalla sempre et sents molt jove.

Quins són els records més especials que té de la seva llarga etapa al club?

Els inicis, malgrat la falta d'experiència, vaig tenir un grup de jugadors en edat infantil que van demostrar molt bona voluntat i ganes de treballar. Va ser una experiència molt maca, amb un grup de jugadors que van ajudar a generar aquella il·lusió per continuar. Eren jugadors amb moltes ganes, molta il·lusió, en un equip que anaven tots a una i hi havia molta armonia. També tinc un record molt especial per l'any que el primer equip va pujar a Primera Catalana, la creació de l'escola... En general, mirant enrere, sempre et quedes amb els bons moments i oblides els dolents, ja que sempre n'hi ha més de bons que de dolents.

Per últim, el senyor Dídac Herrero ens ha adreçat una pregunta. Està interessat en saber com s'hauria de fer per què hi haguessin més Joan Calms en el futur?

A més de l'afició una cosa està clara, i és que en aquest club quan la gent es casa tendeix a desaparèixer, almenys durant una etapa. Jo he tingut la sort que he tingut una persona al costat que m'ha permès fer totes aquestes coses, perquè al capdavall són moltes hores que passes fora de casa. Treballes, tens canalla, i tot i que jo només he tingut un fill la senyora sempre ha carregat amb les responsabilitats. És necessari que hi hagi una persona que accepti tot això. No és cap crítica als que no van seguir, simplement manifestar la meva sort d'haver conviscut amb algú que m'ha permès seguir amb la meva afició. Hi haurà gent que aquestes estones fora de casa les passarà al bar, jo he preferit dedicar la meva vida a tres pilars: la família, la feina i el bàsquet. Pel que fa a l'aspecte tècnic una cosa comporta  l'altra. Si això ho fas perquè t'agrada buscaràs mitjans per saber com més coses millor i poder formar els jugadors de la millor manera possible.

Moltes gràcies Joan per aquesta extensa entrevista, i en nom del club i tot el seu entorn esperem gaudir dels teus coneixaments i la teva il·lusió molt més temps.

El proper entrevistat serà el pívot del primer equip Albert Roma. Animem a tothom qui ho vulgui a adreçar-li preguntes a premsa@clubbasquetvic.com